Cinc mesos i vint-i-set dies fa que vaig tornar a València. Cinc mesos i vint-i-set dies de sol, calor i cels blaus, amb quatre gotes mal comptades i en tres dies diferents. Quatre gotes d’eixes carregades de sorra del desert que t’envisquen el cotxe i la roba estesa, i res més.

Però hui plourà tot el que no ha plogut i encara més. Ara mateix tinc al davant una cortina d’aigua espessa, núvols negres, llamps i trons, i trons i llamps. La previsió és de cent litres per metre quadrat en unes hores. S’inundaran pàrquings, passos subterranis i rieres en les que han edificat. El costum portarà a més d’un a buscar les notícies de Canal 9 per veure si al poble del costat ho estan patint pitjor que al seu. Hauran d’optar entre la pantalla en negre o mirar ploure per la finestra.*

Perquè al meu país la pluja no sap ploure.

Com tantes altres coses que esperaries que es feren d’una manera normal, però no es fan.

*Enteneu-me bé: no seré jo qui defense una televisió pública per a informar NOMÉS de l’oratge; ni la mentida del present, la desinformació i la desmemòria que ja cantava Raimon a la cançó. Però encara no m’entra al cap que ens hajam quedat sense mitjans públics valencians…
Anuncis