Archives for category: General

Tornes passada la mitjanit d’un viatge d’uns quants dies, cansada i amb retard a l’avió. Puges a un taxi per anar a casa. Demanes un tíquet i amb les presses i l’esgotament no te’l mires fins que l’endemà endreces el moneder i et trobes això.

rebuttaxi

Com diuen els ianquis, it’s wrong on so many levels!

No només no inclou les dades obligatòries per a poder-me’l desgravar (ni número de taxi, ni NIF, ni la mare que el va matricular), és que a més tenen la santa barra d’incloure publicitat… d’un puti-club!!!

A mi em perdonareu, però tinc la sort d’haver viatjat prou i haver agafat prous taxis a moltes ciutats, i això no ho havia vist mai. Mai. I jo em pregunte: això és denunciable o ens ha de semblar normal?

Escric això mentre el sol comença a tintar el cel de bon de matí, que vendria a ser del blau més claret de la caixa gran de les pintures d’Alpino, per entendre’ns. En una estona pujarà de to i serà potent com el dels acrílics de La Pajarita. A mitjan vesprada començara a agafar un aspecte càlid amb regustos daurats que crec que cap marca comercial ha pogut reproduir encara de manera exacta.

colors del blau

I un dia més em quedaré embadalida amb tots els colors del blau del cel valencià, que no si és que realment és únic o si és que als llocs on he viscut els últims anys no tenia mai temps de mirar al cel amb tanta calma com ara.

No sé si és perquè s’acosten eleccions, pel procés que es viu a Catalunya o perquè sempre ha estat així i jo des de fora no ho veia. El cert és que note un cert revifar del blaverisme més ranci, del ‘no mos fareu catalans’ sense més arguments i de la defensa a ultrança de què ací es parla una cosa diferent que més amunt de l’Ebre.

Incís:
Fa uns mesos, per circumstàncies de la vida, vaig compartir sobretaula amb una mestra de primària que fa classes de valencià a una escola concertada. La conversa va ser en castellà (com la gran majoria de converses que es tenen sobre el tema):
– ¿Entonces tú vives en Barcelona?
– Sí, ya llevo allí casi 12 años.
– ¿Y ya te entiendes con el catalán? Porque yo fui una vez de fin de semana, y madre mía qué acento, es que no entendía nada.
Repetim: mestra de valencià de primària a una escola concertada. Ací, al cap i casal.
.

Seguim:

blaveros2El blaverisme revival me l’estic trobant enganxat a les façanes -com a la foto, feta al carrer de darrere del meu-, a converses de bar i també a les xarxes socials. És el que tenen els -ismes, que s’adapten als temps que corren. Pares que es confessen aterrats perquè als seus xiquets els puguen adoctrinar a l’escola i fer-los creure que són catalans, però que ells ja els han explicat que ací de català res, que ells són valencians i espanyols. Tot expressat, com dic, en perfecte castellà, clar. I amb un odi visceral a Catalunya del de treure fum pels queixals.

La cançoneta de sempre, doncs, però amb una novetat: ara a més tiren pestes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per pancatalanista, diuen, i del PP que l’ha creada. I afirmen amb convicció -tot i que costa de creure- que no els votaran mai més, per traïdors.

Mira tu per a on!

Cinc mesos i vint-i-set dies fa que vaig tornar a València. Cinc mesos i vint-i-set dies de sol, calor i cels blaus, amb quatre gotes mal comptades i en tres dies diferents. Quatre gotes d’eixes carregades de sorra del desert que t’envisquen el cotxe i la roba estesa, i res més.

Però hui plourà tot el que no ha plogut i encara més. Ara mateix tinc al davant una cortina d’aigua espessa, núvols negres, llamps i trons, i trons i llamps. La previsió és de cent litres per metre quadrat en unes hores. S’inundaran pàrquings, passos subterranis i rieres en les que han edificat. El costum portarà a més d’un a buscar les notícies de Canal 9 per veure si al poble del costat ho estan patint pitjor que al seu. Hauran d’optar entre la pantalla en negre o mirar ploure per la finestra.*

Perquè al meu país la pluja no sap ploure.

Com tantes altres coses que esperaries que es feren d’una manera normal, però no es fan.

*Enteneu-me bé: no seré jo qui defense una televisió pública per a informar NOMÉS de l’oratge; ni la mentida del present, la desinformació i la desmemòria que ja cantava Raimon a la cançó. Però encara no m’entra al cap que ens hajam quedat sense mitjans públics valencians…

A voltes, parlant amb gent d’altres indrets, sembla que no s’acaben de creure la quantitat de gent que vota(va) ací al PP any rere any. És més, els costava creure que existiren de veritat, com si foren una espècie d’eixes de les que parla el National Geographic però només uns quants han vist.

A València, per força, hi has de conviure. A alguns se’ls veu més que a altres, és cert. I després hi ha els que ho porten com a bandera, com els de les ‘Nuevas generaciones’ (pocs baixen dels trenta i molts) que s’han reunit aquest cap de setmana, com no, a València.

  nngg1   nngg2

Si no teniu el radar ben sintonitzat, podeu mirar les fotos del sarau, que venen a ser una guia de la zoologia pepera (i a més són excel·lents, les ha fetes Eva Máñez i estan publicades per Valencia Plaza, un dels pocs mitjans que es deixen llegir per estes terres, però d’això si de cas ja parlaré un altre dia).

Jo no he tingut fetge de mirar-les totes.

El màrqueting, a València, funciona d’una altra manera, a tots els nivells. En el camp del servei al client t’has d’acostumar a què et despatxen dient-te reina i carinyet cada dos per tres. De la barreja entre barroquisme i cutrisme de molts aparadors ja parlaré un altre dia, amb proves gràfiques. I del branding he decidit començar tota una sèrie, perquè la cosa té tela.

Per als qui no sabeu de què parle, el branding és el nom d’una marca, siga una botiga o un producte, allò que et defineix, pel que vols que et coneguen.

I ací teniu el primer exemple. Jutgeu vosaltres mateixos.

obesitas3

ponenta2014Eixir al carrer i rebre una galtada d’aire calent que et resseca els mocs i els llagrimals. Intentar respirar i ofegar-te a cada glopada. Suar a mansalva per porus que no sabies ni que tenies. Mirar al voltant i veure el personal com a càmera lenta, com si hagueren d’obrir-se pas nadant en una massa espessa i creuar el carrer fóra una odissea. 

Per molt que t’ho expliquen, si no has viscut mai un dia a València amb vent de ponent, d’aquell que bull després de travessar la messeta, no et pots acabar de fer a la idea. És com haver de fer vida normal dins una sauna seca, quan portes tot l’estiu acostumada a una humitat digna dels banys turcs. I arriba així, sense avisar. 

Feia anys que no patia un dia de ponentà. I no l’havia trobat gens a faltar. Però gens. Sort que només passa tres o quatre dies a l’any…